CATALUNIA

 

Picnic Jazz, Terrassa 2008

“Els romans van anomenar civitates als principals poblats ibers i al seu territori d’influència. El nom d’algunes d’aquelles tribus ha perdurat en la denominació del territori: ceretans (Cerdanya), bergistans (Berguedà), ausetans (Osona).

Sota l’estructura administrativa romana, la província Tarraconense va ser dividida en convents jurídics. El convent de Tàrraco es corresponia aproximadament a l’actual Catalunya, sense la plana de Lleida i amb el Maestrat. Plini el Vell diu que al convent de Tàrraco hi havia 42 civitates, que venien a ser demarcacions territorials. Les denominacions que han perdurat com a comarcals són: gerundenses (Gironès), segarrensis (Segarra), a més del territorium tarraconensis (Camp de Tarragona i Tarragonès).

En l’època visigoda, es van constituir els bisbats al voltant de les principals ciutats mantenint una cohesió del seu territori. Entre altres: Bàrcino (Barcelonès), Emporiae (Empordà), Orgellia (Bisbat d’Urgell).

La Reconquesta va portar un règim feudal amb un dominis senyorials variables estructurats en comtats, vescomtats i altres senyorius menors. A més de les denominacions ja tradicionals, apareixen els comtats del Rosselló, Pallars o Ribagorça.

Durant l’Edat mitjana sorgeix la denominació de comarca com a sinònim de marca, terra fronterera, i es consolida com a denominació popular. A partir del 1600 alguns escriptors descriuen el Principat per comarques. Pere Gil (1551-1622) diu «Tot Catalunya pot dividir-se en vint-i-set parts, o climes, o comarques, o parts de terra». Andreu Bosch (1628) diu «Tota sa terra es divideix en quaranta-vuit parts». Josep Aparici (1708) anota trenta comarques: «Catalunya és coneguda per la seva repartició en comarques».[1]

Políticament, el concepte de comarca no apareix fins a l’últim quart del segle XIX. El catalanisme polític va manifestar el seu rebuig a la divisió provincial de 1833 plantejant com alternativa una organització en comarques naturals. El 1882, el projecte de Constitució per a l’Estat Català elaborat al Congrés Federal Regionalista propugnava una divisió en comarques. El 1892, la cinquena de les Bases de Manresa declarava: «La divisió territorial sobre la qual es desenrotlla la gradació jeràrquica dels poders governatiu, administratiu i judicial, tindrà per fonament la comarca natural, el municipi».[2]

Esteve Sunyol va fer, el 1897, la primera concreció d’una divisió comarcal com a base político-administrativa. Diversos tractadistes van proposar una gran varietat de divisions comarcals i de nomenclatures. La majoria de comarcalitzacions proposades fins al 1930 tenien un caràcter naturalista i historicista. Pau Vila va donar un gir a aquest model donant prioritat als factors socials seguint els principis de geografia regional de l’escola geogràfica francesa.[2]

L’octubre del 1931 la Generalitat va crear la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, amb Pau Vila com a vice-president. Els treballs es van concretar en la divisió comarcal de 1936 amb trenta-vuit comarques.

El 1939, la dictadura franquista va anul·lar la comarcalització. El 1987 es va recuperar la mateixa divisió comarcal del 1936, amb algunes modificacions el 1988 i 1990.”

fonte: Wikipedia

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s